Defensa de les classes magistrals

 

La reflexió que exposaré segurament provocarà crítiques irades, desqualificacions rotundes i un aire de menyspreu agre, que potser es faci evident en algun comentari. No per això deixaré de dir el que penso i, per si interessa a algú, de raonar-ho una mica, només per endreçar quatre idees.

He sentit la necessitat de plantejar el tema de les vilipendiades i anatemitzades classes magistrals, després de sentir una anècdota explicada en públic per una professora universitària que la va viure. Aclariré d’entrada que es tracta d’una professora de prestigi, amb càrrecs importants en l’estructura cultural d’aquest país. Ho dic perquè ningú cregui que m’invento els fets. No. Parlo d’una persona real que, per raó del seu càrrec, es fa un tip de donar conferències arreu, davant d’auditoris i aules de tot tipus, que coincideixen a afirmar que és amena, interessant, agradable i una excel·lent comunicadora, com diuen ara de qui parla bé i amb criteri.

Disculpeu per la introducció: he obert el paraigua, per la que em pugui caure.

Succeí a l’inici del curs, en una aula d’alumnes universitaris que, no vull mentir, crec recordar que estudiaven per exercir la docència. Quan feia uns quinze minuts que explicava la seva matèria, una alumna va alçar la mà i va dir-li una cosa així com: “Perdoni, però fa un quart d’hora que només parla vostè”. La intervenció va sorprendre la professora, però l’alumna li va aclarir que “aquí, normalment, fem coses. Parlem, fem jocs de rol, inventem, intervenim, fem coses…”. Es tractava, és clar, d’una discent que defensava l’aixioma pedagògic d’aquests temps: no es pot acceptar que un professor faci una classe magistral. Encara com no li va dir que qui s’havia cregut que era, ella, per imposar el seu discurs a la classe…

L’anècdota -repeteixo: real- em va fer concloure que ja som al final del trist i desgraciat carrer on ens han volgut acorralar. (Ara és quan m’imagino que comença a encendre’s la còlera progrepedagògica).

Que una persona que representa que s’està preparant per ensenyar (potser hauria de dir per posar-se davant d’un grup-classe, perquè m’entenguin els que no m’entenen) reclami dues vegades “fer coses” en una classe universitària de llengua i literatura (mots encreuats amb lletres de porexpan retallades, potser?) il·lustra amb dolorosa exactitud l’abast del mal que patim. Però el pitjor, crec, és que aquesta noia i tots els que tenen la mateixa idea del treball a les aules formaran generacions de persones que no sabran escoltar, que creuran que no cal escoltar quan algú parla, que el que cal és fer, moure’s, manipular, tocar, dir… Són els que escamparan la idea que escoltar és “un rotllo”, que impossibilitaran que anem al cinema sense que el menjacrispetes del costat comenti en veu alta la pel·lícula i expressi les seves reaccions sense miraments, perquè fa massa estona que només parlen els altres. I si algú creu que exagero, potser és que va poc al cinema. Estem deixant que s’imposi el criteri que estar assegut, en silenci, fent atenció a algú que sap alguna cosa i l’explica és antic, passat de moda, antipedagògic, poc motivador. Si ho fes amb un power point, encara!, dirà algú.

Escoltar, creuen, no és una activitat que calgui ensenyar, en un món en el qual s’ha imposat la idea que tothom té dret a dir què pensa… sense l’obligació de pensar abans què diu.

Les teories a l’ús repudien la paraula com a eina de transmissió de coneixements, el centre escolar com a lloc per aprendre i la figura del mestre com a guia d’aprenentage. Tot això s’ha imposat, però jo ho trobo una estafa.

Anem a pams. Per què odien tant les classes magistrals? Van tenir bons mestres, els qui les proscriuen? Em sembla que hem deixat la teoria didàctica a mans d’una gent que van tenir una experiència escolar frustrant, dolorosa. Em sap greu. Són els que defensen allò d'”aprendre a aprendre” i ens diuen carques als que ens en fotem, acusant-nos de voler tornar a la llista dels reis gods -que, per cert, a mi no em van fer estudiar mai…-; però un dia podríem parlar de la memòria, també…). Un servidor va tenir mestres bons, normalets, uns quants de dolents i alguns de molt bons, excel·lents. I aquests mestres excel·lents em van ensenyar tot el que sabien -perquè sabien, coneixien en profunditat les seves matèries!!- i mentre m’ensenyaven l’assignatura, em mostraven maneres d’enfocar el món amb un discurs amè, variat, sorprenent a vegades, difícil ben sovint, tant com divertit, que demanava el meu esforç doble: estar atent per entendre i seguir la línia marcada pel seu ensenyament, tot demostrant que aprenia i avançava.

Divines classes magistrals del Lluís Costa, de la Isabel Gálvez, del Lluís Izquierdo, del doctor Blecua (pare)! I de tants altres que no em caben aquí. Classes magistrals fetes per magisters, perquè eren mestres de debò que coneixien i estimaven el que explicaven, durant unes sessions de classe emocionants que ens feien anar el cervell a velocitats vertiginoses. I ens cansàvem, sí, però ens agradava sortir cansats de classe, com qui acaba satisfet un partit de futbol que ha vençut, perquè havíem vençut la ignorància gràcies als bons mestres que sabien i compartien amb nosaltres el que sabien.

Avui això està molt mal vist. Parlar gaire estona a classe no és bo… potser perquè, a part de no saber què dir, que els infants o els joves s’acostumin a escoltar i a pensar es veu com una barbaritat perillosa, en el món tecnològic i endreçadet del XXI que publiciten.

Així, queda establerta la idea que les classes, les escoles i les facultats són per passar l’estona i al cap d’un temps et donen una acreditació, que molt sovint és tràgicament hilarant: en surten mestres que ensenyen a llegir i no llegeixen perquè no els agrada!! I professors de tots els nivells, que es limiten a complaure i entretenir… És lògic que gent així, amb un vocabulari limitat, una dicció patètica, uns coneixements escassos que no els interessen i amb incapacitat per articular un discurs coherent en públic, s’amaguin rere les teories que entronitzen els mediocres i els eviten posar-se en evidència. I no, no dic pas que calgui ser un Premi Nobel, per ser un bon professor. Simplement cal estimar allò que s’ensenya, viure-ho i voler-ho encomanar amb el mateix entusiasme que ho van fer els nostres mestres, de manera magistral. Però un mestre que no llegeix, que no va al teatre, que no visita les exposicions ni escolta música amb plaer, que no té costum d’assistir habitualment als actes culturals, aquest no mereix ser mestre.

I és que nosaltres fem coses, també, podríem respondre a la pobra alumna hiperactiva (que serà una esplèndida funcionària del sistema!): fem coses, potser impalpables, però vives; interpel·lem, inquietem l’ànima. Eduquem i ensenyem, perquè una cosa sense l’altra és impossible. Gaudim del silenci, de l’atenció, de les idees, del plaer d’escoltar i escoltar-se a un mateix, sense soroll, intensament atents, humans, contents d’aprendre i ser nous dia a dia.

Gràcies a les classes magistrals dels magisters, molts de nosaltres (sé que no sóc sol!) som com som, hem après a viure i a sentir més enllà del soroll, dels decorats i dels festivals de serpentines. En fi, potser hi haurà qui s’enfadi peI que defensem alguns, però els hereus de les classes magistrals no pensem pas demanar perdó per fer el que creiem que cal fer i ser feliços!